dijous, 16 de juny del 2016

El nostre somni


Fa molts anys, el nostre pare ens va fer socis del Girona FC. Ell, provinent de terres manxegues es va instal·lar a la ciutat, i allà va decidir construir la seva vida. Com a bon seguidor del futbol, de seguida es va involucrar amb l’equip de la ciutat. I va transmetre aquest sentiment a la seva família (la seva dona, i els seus 3 fills). Érem molt petits, i les nostres primeres vivències i experiències futbolístiques ens les oferia l’equip gironí. A l’estadi de Montilivi vam aprendre moltes coses del futbol, vam entendre l’esforç i el treball en equip, vam conèixer el significat de la victòria i de la derrota, vam experimentar les sensacions de celebrar un gol...


Tot plegat ens va convertir en autèntics aficionats al futbol. Els dos germans masculins (autors del blog) vam apuntar-nos a l’esport rei com a activitat extraescolar, el vivíem practicant-lo i el vivíem com a seguidors. Cada 2 setmanes, amb la nostra família ens instal·làvem en els nostres seients de socis, a la zona de la tribuna, per veure els partits del nostre equip. Vam veure jugadors importants de la història del club, i vam conèixer en persona l’actual president de l’entitat, Delfí Geli. El nostre pare, antecessor del que estem fent actualment amb el nostre blog, col·laborava amb la revista del club, i escrivia les cròniques i articles de la història del club. Encara recordem aquelles petites revistes que repartien entre els socis, buscant els seus escrits. També recordem el clauer de l’antiga mascota del Girona, en Geroni (segur que molta gent no el recorda o no el coneix). El guardem com a clauer. I també recordem els dies en què repartien petits obsequis de propaganda entre els seus seguidors... Records, i més records, de la nostra infància, i del nostre Girona.


Vam anar creixent, i el Girona va viure una època complicada en la història del club... Descensos de categories que feien que cada vegada hi hagués menys afició. I... perquè negar-ho, nosaltres també vam deixar de ser socis.


El futbol era la nostra passió, vam continuar practicant-lo fins que els nostres estudis ens van obligar a deixar-ho. I com a seguidors, el Barça s’havia convertit en el nostre equip, aquell a qui seguíem, el que animàvem, pel que cridàvem i ploràvem... però... el nostre Girona sempre hi era present, mai el vam deixar de seguir encara que fos amb una certa distància. Sempre buscàvem els seus resultats en els diaris i somiàvem amb què el Girona algun dia, fos algun club important.


Els nostres desitjos es van anar complint, i el Girona a base d’eforç es va convertir en un equip professional ascendint a la 2a Divisió. Des d’aleshores, allà hi som, de nou amb el nostre pare. Molt poques vegades hem fallat a la cita de Montilivi, perquè sempre, SEMPRE, els colors blanc-i-vermells han sigut nostres. Hem viscut moltes noves experiències, ara ja com a adults. Alegries, i alguna gran decepció coneguda.


Avui som nosaltres qui portem de tant en tant els nostres fills a Montilivi, així com ho farem amb els que estan a punt d’arribar. I amb un nou desig, que allò que va començar el meu pare fa molts anys tingui continuïtat. I que els nostres fills puguin gaudir a l’estadi de noves emocions, noves experiències i noves vivències. I si pot ser, encara millors que les nostres.


Desitgem que el nostre pare pugui veure el Girona a primera divisió. S’ho mereix. Desitgem que nosaltres també ho arribem a viure. Vam iniciar el projecte d'aquest blog els dos germans junts, compartint moltes noves aventures, i qui sap si era la premonició que alguna cosa gran estava a punt de passar. I desitgem que els nostres fills puguin veure l’equip de la seva ciutat competint amb els millors equips de l’estat.


La ciutat s’ho mereix. Perquè aquesta bonica ciutat no ha tingut l’oportunitat de veure futbol de primera.
Els seguidors com nosaltres fidels ens ho mereixem. Perquè hi som des que el club i pràcticament la ciutat era desconegut/da a la resta del país, i sempre hi hem cregut.
Els seguidors més actuals també s’ho mereixen perquè estan enfortint la massa social del club.
I sobretot, el Girona s’ho mereix. Perquè fa molts anys que s’esforça en convertir-se en un club de referència.


El futbol ens en deu una, i tard o d’hora ens l’ha de tornar. La humilitat, l’esforç, el sacrifici mereixen recompensa. Estem a prop, Dissabte tenim una nova oportunitat. No serà fàcil, però nosaltres hi serem, i tots junts ho podem aconseguir


Xevi i Josep Enric. 
Som-hi Girona!!!

diumenge, 5 de juny del 2016

Jornada 42: Poferradina 0-1 Girona


El partit:
Estadi: El Toralin
Dia/Hora: Dissabte, 4 de Juny. 20.30 hores


L'alineació: Becerra, Aday, Kiko, Richy, Lejeune, Clerc, Pons, Eloi, Borja, Cristian i Sobrino. Machín repetia onze titular. Destacar que Sobrino repetia titularitat acompanyant a Cristian. Segurament, buscava més velocitat en atac.


La crònica:
Última jornada de la lliga adelante i partit vital per tots dos contrincants, els locals per no baixar i els gironins per mantenir posició de play-off.

El Girona començava molt ràpid i es plantava en l’àrea rival en el primer minut. Forçava un parell de còrners i, un d’ells, a punt estava de significar el primer gol.
Però la Ponfe, en el minut 4, responia amb perill. Una falta lateral la rematava de cap Andy al travesser, la jugada continuava i una segona rematada de cap la refusava Becerra.
Aquest inici elèctric donava pas a uns minuts de respecte mutu on ningú volia prendre cap risc innecessari. Els gironins intentaven treure la pilota des del darrera però ningú volia cometre cap error i per aquest motiu no es veien gaire oportunitats.

El problema venia dels resultats dels altres camps. El Mallorca remuntava el seu partit i l’Almeria guanyava a Còrdova. Això condemnava la Ponferradina al descens. A més el Llagostera estava golejant el Saragossa, i Alcorcón i Osasuna feien els deures amb victòries momentànees. Aquest jeroglífic donava lloc a una de les poques combinacions que deixava fora del play-off el Girona amb l’empat que estava aconseguint, i era la igualtat a punts dels cinc equips implicats en la lluita: Girona, Alcorcón, Saragossa, Osasuna i Còrdova. Amb aquesta situació els gironins eren setens. Tensió màxima. S’havia començat el partit en sisensa posició, durant un instant érem cinquens i posteriorment fora dels sis primers.

En el minut 26 els locals feien un bon contraatac però Camille rematava contra la defensa blanc-i-vermella (ahir de groc).
Un minut més tard ho provava de cap Djorjevic per la Ponfe però la seva rematada sortia desviada.
Pràcticament no hi havia cap oportunitat més. El partit era molt equilibrat i ningú volia equivocar-se. Els de Machín tenien un plantejament clar, mantenir la porteria a zero i buscar el moment. El que passava és que, era cert que no s’havia rebut cap gol, però l’empat era insuficient.
0 a 0 i final de la primera meitat.


2a part
La igualtat i la tensió era palpable fins i tot a través de la televisió. Però els de Machín tenien uns primers minuts on estaven apretant sense trobar opcions.
Després eren els locals qui responien sense èxit.
Machín, per evitar que la Ponferradina trobés espais a l’equena d’Aday, el va substituir per Maffeo en el minut 17.
El conjunt local havia de fer un pas endavant perquè els resultats aliens el condemnaven al descens i això podia deixar opcions al Girona per contraatacar. A més el Còrdova aconseguia empatar contra l’Almeria, cosa que desfeia el quíntuble empat i tornava a ficar els gironins en zona play-off. Jornada boja.

En el minut 19 Lejeune xutava una falta perillosa a les mans de Santamaria.
En el minut 22 Clerc centrava des de l’esquerra i Borja rematava massa alt.
En el minut 25 era Cristian qui picava una falta a les mans del porter local.
En el minut 28, Borja picava la pilota per sobre la defensa i Cristian queia dins l’àrea en un possible penal no assenyalat.

Tot aquest reguitzell de jugades eren conseqüència del fet que la Ponferradina estava intentant jugar més temps en camp rival per buscar el gol de la victòria que els fes sortir del descens, i deixaven molts espais a darrera que podien ser aprofitats pels homes de Machín. En el minut 34 Sobrino conduïa una contra i forçava una nova falta perillosa en les immediacions de l’àrea de l’equip local. La picava Eloi i obligava Santamaria a fer una gran intervenció.

Un minut més tard, Mata entrava per Sobrino per donar frescura davant. Aquest canvi no podia resultar millor perquè, en el minut 41, el mateix Mata feia una gran passada a Borja que cedia per Cristian i, aquest, dins l’àrea i a plaer, feia el 0 a 1. Ara sí que estava la feina feta i ja no es depenia de ningú. S’arribava al final del partit amb una grandíssima victòria.


La reflexió.
Quarts, sí, hem quedat quarts. En un vespre on s’havia passat per totes les situacions possibles en la classificació, al final s’havia aconseguit la millor posició a la qual es podia aspirar. Gran segona volta del Girona. Només dues derrotes, millor equip, equip menys golejat i tercer play-off en quatre anys. Molt de mèrit per un equip de poc pressupost i que havia iniciat la temporada deprimit i irregular després del desenllaç tan dolorós de la passada. Però aquest grup és increïble. Molt sòlid, molt intents, concentrat, molt generós en l’esforç i competint cada partit. Becerra ha sigut el zamora de la competició i els gironins han acabat en una posició que els permet afrontar la primera eliminatòria amb el factor camp a favor. Dijous a Còrdova i diumenge a les 7 a Montilivi on tots hem de ser-hi per animar-los, ajudar-los i reconèixer l’èxit d’una molt bona temporada. El futbol ens en deu una i ens l’hem de cobrar. Som-hi Girona.